Arxiu per la categoría: ‘Gastronomia’

La Garoinada

dimarts, 15 gener 2013


De les garoines, també anomenades garotes, bogamarins a les Illes o eriçons de mar, se’n menja la carn de color taronja que tenen al seu interior, molt saborosa, rica en proteïnes i sals minerals, ja sigui crua o cuinada de diferents maneres.

Entre els mesos de gener i març, que és el moment en què les garoines estan plenes i la seva pesca no perjudica la seva reproducció, es duu a terme una campanya gastronòmica a Palafrugell anomenada la Garoinada.

Del 18 de gener al 17 de març diversos restaurants del municipi ofereixen les preuades garoines o eriçons de mar com a plat principal en els seus menus. També s’organitzen altres activitats i promocions en el marc d’aquesta campanya.

Trobareu més informació a: www.garoinada.cat

El torró

dimecres, 12 desembre 2012


Les terres riberenques de la Mediterrània han estat històricament lligades a un producte de composició senzilla, dolç, alimentós i familiar. Elaborat amb productes de la terra, el torró ha representat, de fet no ha deixat de fer-ho, l´aliment capital per a les postres dels àpats vinculats a les festes nadalenques.

D´origen suposadament àrab, la seva significació màxima a nivell gastronòmic rau a casa nostra des de temps reculats. Se´n fan i se´n mengen d´un extrem a l´altre dels Països Catalans, a indrets d´interior i de vora el mar, i al segle XIV el torró era menja reial. L´elaboració sempre s´ha mantingut en l´àmbit de l´alimentació artesana i, tot i les produccions més industrialitzades, encara són del tot habituals les preparacions en petits obradors de pobles i ciutats. Els torrons més tradicionals són elaborats amb ametlla o avellana, mel, sucre i clara d´ou. Amb aquests materials es fan dos tipus de producte, un de textura més tova i granulada amb aspecte marronós-daurat, el popularment conegut torró de xixona, i un altre de marcadament més dur on s´hi toben les ametlles o les avellanes senceres. Aquest darrer tipus sol anar acompanyat amb pa d´àngel que s´adhereix fàcilment al seu tacte lleugerament enganxós, a diferència de l´altre torró, més oliós.

A banda d´aquests dos tipus gairebé imprescindibles, l´evolució i el refinament de l´ofici torronaire ha portat a oferir torrons d´altres tipologies com ara els de massapà amb fruita confitada, crema cremada, xocolata, massapà amb nous, coco, etc.

Aspectes nutricionals

El torró és un producte amb una càrrega energètica elevada, pel què cal consumir-lo de manera moderada, i més en dates en què els àpats són més abundants del que és habitual. Es tracta alhora d´un aliment certament complet ja que aporta tots els tipus de macronutrients, hidrats de carboni, greixos i proteïnes. Cal destacar els greixos insaturats provinents de l´ametlla o l´avellana, amb un gran valor de benefici per a la salut.

Gastronomia

Tot i ser un producte apte per ser menjat en qualsevol època de l´any, el pes cultural en generalitza el seu consum durant les festes de Nadal. Dolç i consistent, configura de manera gairebé protagonista les postres dels dies més assenyalats, amb àpats generosos de productes i de temps. Les sobretaules dilatades solen fer-se al voltant de la safata de torrons, amb un espai per les neules, que ens va proveint de petites dosis de llepolia que ens lliguen a l´acte gastronòmic familiar de ple hivern.

Mentre els més menuts, que ja no solen estar asseguts taula, vénen a pessigar-ne algun tros, els grans podem acompanyar la menja dolça amb el vi de postres, per exemple, de garnatxa o moscatell.

Màrius Fuertes i Mateu

La Ratafia

dimecres, 21 novembre 2012


Acompanyada de mites i llegendes la ratafia perviu com a producte català lligat al calendari i al pes de la tradició. S´elabora a licoreries i cases particulars simbolitzant territori, costum i gastronomia. Des de l´àmbit més rural s´ha extès com a licor autòcton de sobretaula.

La base d´aquest licor la configuren les nous verdes, herbes aromàtiques i remeieres, aiguardent o anís, sucre i aigua. El paper de les herbes és fonamental. La combinació dels seus principis aromàtics, extrets lentament, porta a unes aromes i uns sabors certament atractius. La llista d´herbes, espècies, fruites i flors és llarga. Nou moscada, anís estrellat, canyella, menta, marialluïsa, farigola, sajolida, hisop, sàlvia, clau, romaní, poniol, tarongina, camamilla, herba de Sant Joan, flor de magnòlia i saüc, clau d´espècie, ginebró, pell de taronja… fins a més de vuitanta. Un cop seleccionades es deixen assecar lleugerament i se´n fan trossos. Les nous també són trossejades i, juntament amb les herbes, es posen juntament amb l´aiguardent en garrafes de vidre. Només resta deixar la mescla ben tapada a sol i serena perquè maceri durant quaranta dies.

L´arrelament territorial i cultural de la ratafia als Països Catalans és manifest. La Garrotxa, Osona, l´Empordà, el Gironès, la Selva, el Ripollès, el Pallars, l’Alt Urgell, el Vallès, la Segarra i les Garrigues són zones especialment tocades per la tradició d´aquest licor. A Menorca i a Occitània també en fan i a la Vall d´Aran tenen l´aigua de nodes (aigua de nous). També cal indicar que el Departament d´Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya contempla des del 1998 la Denominació Geogràfica Ratafia Catalana.

Aspectes nutricionals

Com a licor s´ha de tenir ben present que l´alcohol i el sucre aporten una quantitat molt considerable de calories. Com en el cas de qualsevol beguda que contingui alcohol ha de ser consumida amb moderació, des de la responsabilitat i mai en el cas dels menors. Tampoc se n´aconsella el consum a les dones embarassades.

Gastronomia

Arribada la tardor la ratafia de l´any comença a estar llesta per fer-ne el primer tast i valorar si ja és del nostre gust o bé la volem deixar envellir una mica més. Un cop filtrada ja la podrem posar a les ampolles. Si la comprem bona i feta, òbviament, tota la feina ja haurà anat a compte de l´elaborador.
Fosca, d´un atractiu color de caramel o sucre candi, la ratafia combina una base dolça amb unes notes amargants matisades per tocs delicats d´aromes herbàcies. És bona per prendre-la durant tot l´any acompanyant quatre galetes, un tall de coca i un grapat de fruits secs. Durant l´hivern, presa a temperatura ambient, també fa bones les sobretaules. I quant arriba la calor, un vas ample i un parell de glaçons és tot el que necessitarem per a gaudir-la ajustada a l´època de l´any.

Màrius Fuertes

Font imatge:Flickr

Castanyes torrades

dilluns, 12 novembre 2012


Per aquesta elaboració no es necessita res més que un bon grapat de castanyes fresques. Val a dir que aquesta manera de coure les castanyes és la més tradicional i probablement la que permet aconseguir un sabor i una aroma, diguem-ne, més autèntiques. Ara bé, per poder preparar-les cal disposar d´una llar de foc. De totes maneres, també es poden coure al forn o fins i tot bullides, sense oblidar que les castanyes són un ingredient fantàstic per a fer pastissos i acompanyar guisats i platillos de tardor preparats, per exemple, amb carn de caça.

Abans de coure-les farem un petit tall a cada castanya amb un ganivet per facilitar-ne la cocció i evitar que s´esbardellin. Necessitarem una paella amb el fons foradat (es pot trobar fàcilment al comerç o fins i tot podem agafar-ne una de vella i fer-hi els forats nosaltres mateixos) que permetrà l´accés de la flama directament entre les castanyes.

Preparem el foc amb força flama i ens posarem a la vora un recipient amb aigua freda. Posem un grapat de castanyes a la paella, les esquitxem amb aigua i les posem al foc. Cal anar-les vigilant i de tant en tant donar-hi un tomb alhora que les tornem a esquitxar amb aigua perquè “suïn”. D´aquesta manera aconseguirem que quedin un punt cruixents per fora i ben cuites i toves per l´interior. Quan veiem que estiguin a punt les treiem del foc i les deixem dins una caixa o recipient tapades amb un drap vell. Allà agafaran el darrer punt de cocció i es mantindran calentes per anar-les menjant, si pot ser per berenar i a la vora del foc.

Els ceps

dimarts, 09 octubre 2012

ceps

Els boscos de muntanya als Pirineus són l´hàbitat bàsic d´aquest bolet. Però també els de les Guilleries, el Montseny i els boscos gironins dels massissos de les Gavarres i l´Ardenya, on en lloc de cep parlem de sureny o ciureny, degut a les alzines sureres sempre presents al costat de roures i castanyers.

Si el temps acompanya i l´estiu no és massa sec, per Sant Joan ja en podem trobar de manera més o menys continuada fins entrada la tardor. El cep és un bolet que pot arribar a fer un pam. Té un peu rabassut i un barret bru d´aspecte vellutat. Tradicionalment molt preuat, ha esdevingut un protagonista clar a la cuina i la gastronomia dels darrers anys.

Aspectes nutricionals

Els bolets es composen principalment d´aigua, micronutrients (vitamines i minerals) i fibra. Són bona font de fòsfor, iode i una substància anomenada ergosterol, que vindria a tenir les funcions en els fongs que desenvolupa el colesterol en els animals. Aquest compost és un precursor de la vitamina D, vitamina afavoridora de l´absorció del calci i, per tant, molt interessant a nivell ossi.

Gastronomia

El valor gastronòmic dels ceps és alt i el seu ús a la cuina ha augmentat considerablement els darrers anys. Es comercialitzen frescos però també assecats, en conserva, congelats o en pols, fet que en fa possible també el consum fora de temporada.

La seva carn és de color blanc i textura ferma, amb un perfum boscà encisador i un sabor pronunciat tot i que lleugerament dolcenc amb matisos de nous i avellanes. Assecats conserven perfectament les seves propietats. Podem menjar-los a la brasa, crus, en plats de carn o arròs, o bé emprar-los com a ingredient per la preparació de salses.

Màrius Fuertes i Mateu

font imatge flickr

L’origen de la sobrassada

divendres, 14 setembre 2012

sobrassada

La sobrassada és un embotit fortament arrelat a Mallorca des del segle XVII. Se sap que des de temps reculats a Sicília es treballava la tècnica sopressa (premsat) en la preparació d´embotits. Sembla una via clara d´origen del mot sobrassada.

Els ingredients per a la seva elaboració són la carn de porc (magre i cansalada) amanida amb pebre bord, pebre bò i sal. El pebre bord és l´ingredient que li dóna la característica i distintiva coloració vermella. Val a dir que aquest component no s´introduí fins al segle XVIII. La trobem amb diferents presentacions tot i que la més comuna és la rissada, amb un període de curació d´entre sis i dotze setmanes i un pes d´uns 800 grams.

Des del 1993 la seva producció està protegida per la Denominació Específica Sobrassada de Mallorca, i l´any 1996 arribà la Indicació Geogràfica Protegida.

Aspectes nutricionals

Com tots els embotits, la sobrassada és un aliment molt energètic degut principalment al seu contingut en greixos, pel que caldrà no abusar-ne sobretot en el cas de les persones amb el colesterol elevat o que vulguin perdre pes. Amb tot, cal indicar que una bona part dels greixos són monoinsaturats.

Per altra banda, conté proteïnes de valor biològic alt i una bona presència de vitamines i minerals, entre altres vitamines A i E, àcid fòlic, sodi, fòsfor, potassi i iode.

Gastronomia

Gastronòmicament la sobrassada pot rebre el mateix tractament que qualsevol altre embotit, amb l´avantatge de la seva textura que també en facilita l´escampat. Si la guardem a la nevera, potser ja llescada, procurarem treure-la una estona abans, sobretot si la volem menjar sense massa preparacions. El simple entrepà pot configurar la recepta més bàsica per a preparar la sobrassada. Sense cap mena de dubte serà un esmorzar o un berenar fantàstics tant per grans com per menuts.

Podem sofisticar una mica aquest estrepà preparant un biquini amb sobrassada i formatge de Maó. I a partir d´aquí, cuina d´alt nivell. Lassanya amb sobrassada i formatge, pastís de patata amb sobrassada, bacallà amb sobrassada i mel,… Per cert, la sobrassada amb mel és una combinació digna de probar, ni que sigui al damunt d´una torrada.

Màrius Fuertes i Mateu

Font imatge flickr

L’escalivada

dilluns, 09 juliol 2012

escalivada

escalivada és un dels plats de la cuina catalana tradicional. Es prepara amb pebrot, albergínia, ceba i eventualment també amb patata. Escalivar és un tècnica de la cuina catalana més antiga, emprada encara avui de manera habitual, que permetia aprofitar al màxim els productes de l´hort.

Tot i que actualment prenen aquest nom coccions amb forns elèctrics, de gas o microones, l´escalivat és una cocció a la brasa, amb foc a terra. Les aromes i el sabor que s´aconsegueixen amb el contacte amb la llenya són de gran valor gastronòmic.

Les hortalisses es couen senceres directament damunt la brasa o el caliu (d´aquí vé escalivar) sense flama directa. Un cop cuites es pelen, se´n treuen les llavors i es tallen a tires. No caldrà fer res més. Només amanir-les opcionalment just abans de menjar-les.

Val a dir que és una preparació que permet fer conserva de la manera tradicional, amb l´avantatge principal del llarg període de conservació.

Aspectes nutricionals

Els tres ingredients bàsics de l´escalivada, el pebrot, l´albergínia i la ceba, tenen una caracterització nutricional basada en les vitamines, els minerals i la fibra. També ofereixen substàncies antioxidants.
És un plat amb molt poques calories. Només cal anar en compte amb la quantitat d´oli que s´hi aboca per amanir-la, que si bé la seva funció tant nutricional com gastronòmica és altament recomanable, cal tenir-ne present el seu aport calòric.

albergínia és una de les hortalisses amb un contingut en sodi més baix. Està, doncs, del tot indicada en el cas de les persones hipertenses. Com la ceba, l´albergínia també és diurètica i participa en la disminució de la retenció de líquids. El pebrot, per la seva banda, té la particularitat de contenir una substància, la capsaïcina, que ajuda a millorar l´elasticitat de les venes en el cas, per exemple, de les persones que tinguin varius.

Gastronomia

L´escalivada pot menjar-se sola, com entrant o primer plat. També pot servir com a acompanyament d´un plat de carn o per preparar coques o torrades. Calenta o freda, segons la preferència del comensal i potser una mica també segons l´època de l´any, només cal amanir-la amb un raig d´oli d´oliva verge i una mica de sal.

És un plat fàcil de preparar, saborós, sa i amb una aparença atractiva tant pel que fa al color com a l´aspecte avellutat. Si el prenem amb una torrada de pa de pagès, una punta de formatge curat i una copeta de vi negre jove aconseguirem una combinació tant senzilla com plaent.

Màrius Fuertes i Mateu

font imatge flickr