Entrades etiquetades ‘tradicions’

Fira de Santa Llúcia

dimecres, 02 desembre 2015


La Fira de Santa Llúcia de Barcelona és la fira nadalenca més antiga que es coneix, enguany celebra el seu 229è aniversari. Hi ha diferents fonts que esmenten la fira ja a partir de l´any 1786. Joan Amades, parla d’aquesta data com la més antiga i fidedigne.

Santa Llúcia és la patrona de les modistes i sastres, així com també dels cecs; és per això que se la coneix popularment com “l’advocada de la vista”.

Joan Amades esmenta que la Fira de Sta. Llúcia era coneguda com “la fira de les noies”, perquè hi anaven moltes noies ben mudades acompanyades de les seves mares; era un bon lloc per concertar casaments.

El dia de Sta. Llúcia, en algunes poblacions de Catalunya (durant el s. XIX i part del XX) les nenes que estudiaven costura, feien festa i corrien pel poble o ciutat cantant cançons i goigs. La gent les anomenava “llucietes”. En d’altres llocs, se sap que les noies es reunien per sentir missa i després anaven en grup cantant per les cases per tal de recollir almoïnes o captiris. Una d’elles representava Sta. Llúcia i duia una corona de flors i les altres que l’acompanyaven eren les “cardenales”. A Barcelona, antigament les modistes anaven al Parc de la Ciutadella on hi havia una gran festa.

També Amades, escriu que al s. XIX es feia fira de pessebres en altres places: a les Places del Pi, de Sant Josep Oriol i del Born. En aquestes fires es venien figures, casetes i altres construccions i elements propis del pessebre, com ara ponts, fonts, molins, pous, pallers… En canvi, els efectes propis per a la construcció del paisatge com el suro, molsa, murtra i d’altres elements vegetals es venien a la fira situada a les escales de la Seu.

Una altra tradició durant el dia de Sta. Llúcia era acudir a la capelleta dedicada a la Santa per tal de prevenir-se contra els mals d´ulls. Gent d’arreu hi anava i els firaires aprofitaven per vendre les seves millors peces.

Diferents països escandinaus (Suècia, Finlàndia, Dinamarca…) segueixen celebrant la festa de Santa Llúcia el 13 de desembre, en què les noies es vesteixen de blanc, es canten cançons tradicionals i es mengen uns dolços anomenats gats de Llúcia.

El dia 11 de desembre hi ha programada a la Fira la Diada de les Tradicions i Costums nadalenques amb diferents activitats (Tió popular, animació infantil, cercavila…) Podeu consultar el programa sencer aquí: Programa

Font: www.firadesantallucia.cat

Enterrament de la sardina

dimarts, 12 febrer 2013


El dimecres de cendra és el primer dia de la Quaresma, els 40 dies abans de Pasqua, o també és el dia que finalitza el Carnestoltes i s’enterra la sardina. El “dimecres de cendra” fa referència a la cendra imposada als fidels com a signe de purificació, obtinguda a partir de la cremació dels llorers i palmons beneïts el diumenge de Rams de l’any anterior.

L’origen del significat de “l’enterrament de la sardina” es remunta a la darreria del segle passat, quant les famílies sortien aquest dia a berenar a fora i tenien per costum enterrar una sardina coberta per un plat o una cassola en un lloc ben assenyalat perquè l’any següent es pogués trobar. Aquesta sardina sembla ser que es vestia amb faldilles i es lligava d’un pal amb un fil. També era costum trencar alguns dels estris de terrissa o de vidre utilitzats per al berenar i que ja eren vells.

Actualment l’enterrament de la sardina designa en sentit ampli l’enterrament o desaparició del rei carnestoltes, ja que no sempre s’enterra, també es crema. En alguns casos s’enterra el ninot amb una sardina a la boca, potser com una reminiscència de la tradició més antiga.

Font: Costumari català de Joan Amades
Foto: Memòria de barri de la Torrassa

El Carnestoltes

dimarts, 05 febrer 2013


El Carnestoltes s’inicia amb el dijous gras o dijous llarder i s’acaba el dimarts següent, amb l’enterrament de la sardina. L’endemà és el dimecres de cendra, que marca l’inici de la quaresma.

El dijous gras era costum fer un àpat extraordinari, abundant en carn de porc, ous, llom, botifarra, etc. Al carrer es començaven a veure les primeres disfresses.

La paraula “Carnestoltes” ve del llatí “Carns toldrem”, que significa “privació de carn” i fa referència al període de quaresma, durant el qual no es pot menjar carn i per tant els dies anteriors s’aprofita per menjar tot el que no es podrà menjar després.

Durant els dies de carnestoltes també era molt típic menjar coca de llardons i llaminadures, a Mallorca es menjaven flaons i a Menorca crespellades, semblants als bunyols empordanesos.

El personatge del Carnestoltes es representava amb pantalons i camisa farcits de palla, un barret al cap i un nas llarg, es penjava d’algun paller i després es passejava pel poble i s’acabava cremant o enterrant.

Algunes de les festes de carnaval més emblemàtiques de Catalunya són el Carnaval de Vilanova i la Geltrú declarat Festa d’Interès Turístic Nacional, on el dijous gras té lloc una batalla de merengues; el Carnaval de Solsona, on el protagonista és un ruc (de mentida) que es penja del campanar; o el Carnaval de Reus, on té lloc una multitudinària guerra de tomaques.

L’origen de la Mona de Pasqua

dimarts, 03 abril 2012

mona de Pasqua

De la mà de Joan Amades, autor cabdal que va recollir en diversos volums del seu Costumari català, totes les tradicions i els costums de les terres de llengua catalana, us volem apropar a l’origen i tradició de la Mona.

Antigament, el dia de Pasqua era un dia de gran festa. Després de la quaresma, la Pasqua significava el retorn a l’alegria de viure, el retorn a la llibertat de menjar.

Així, per Pasqua prenia protagonisme tot el menjar que no s’havia pogut menjar durant la quaresma, com per exemple el xai, que era habitual menjar-lo per dinar.

Un altre producte típic de Pasqua són els ous. Aquests es guardaven durant la Quaresma, ja que era pecat consumir-los. Molts pobles d’Europa i també a casa nostra era habitual pintar-los i decorar-los.
Antigament, es creia que els ous que es menjaven durant la Pasqua havien de trencar-se colpejant-los amb un altre; sinó portava mala sort. Així, era habitual en l’àpat familiar trencar els ous amb un altre familiar, d’aquesta manera es creia que s’estrenyien els llaços familiars. D’aquest costum en deriva la dita “haver-se trencat els ous amb algú“, una manera de dir que se li té simpatia a algú.

Una altra tradició estesa en diverses comarques del nostre país, era menjar una truita el dilluns de Pasqua, i com més ous tingués millor, amb cansalada o botifarra a dins.
De la importància que tenia menjar truita i ous en general durant aquesta diada, en dóna testimoni aquest refrany rossellonès:

Pasqua sense truitada
com Nadal sense torronada
Pasqua sense ous,
com Nadal sense torrons.

Els ous també s’incorporaven a les postres, que consistien en una coca amb forma rodona feta a casa, la Mona de Pasqua.
Els padrins acostumaven a regalar-les als seus fillols fins que feien la primera comunió i s’hi posaven tants ous com anys tenia l’infant.
A poc a poc les mones es van anar fent més elaborades i el 1875 ja es té notícia d’una mona amb una figura al mig.

El nom de “mona” es pot explicar pel fet que algunes pastisseries posaven al mig la figura d’un mico. Per altra banda, també podria provenir del món àrab, en què el mot “mona” equival a fer un present o un regal per part d’un servent a un superior, i aquest regal consistia en un queviure o alguna cosa de menjar. Aquest costum es podria haver estès cap a Roma, on aquesta ofrena hauria pres el nom de monus i com que aquesta va adoptar la forma de pastís o de coca el nom es va estendre a la coca que simbolitzava el regal.

Aquest nom i costum va passar cap a casa nostra, on es barregen els ous tradicionals d’aquest moment de l’any amb l’afany de menjar pastisseria com un gest de cristianisme. Així doncs, era habitual a la mona trobar dues tires que formaven una creu (símbol cristià) per subjectar els ous; mitjançant aquest fet es voldria esborrar l’origen pagà d’aquesta tradició.

Font: Costumari Català de Joan Amades

Per Dijous gras, botifarra fins al nas

dijous, 16 febrer 2012

Botifarra Negra

Avui és “dijous gras o llarder“, dia d’inici del Carnaval i dijous anterior al dimecres de cendra. Com moltes de les nostres festes, és una jornada lligada a la gastronomia, sobretot més antigament, ja que era tradició menjar en el dia d’avui botifarra d’ou, blanca o negra, truites, i per postres coca de llardons. Era costum doncs, barrejar carn i ous.

Per exemple a les Illes és habitual farcir les ensaimades i les coques bambes de productes porcins, o barrejar la sobrassada amb codonyat o carabassa.

Hi ha diferents refranys catalans que fan referència a aquesta jornada com per exemple: “Per Dijous Llarder botifarra menjaré” i “Per Dijous Gras, botifarra fins al nas“.

Diferents poblacions celebren actes relacionats amb aquesta jornada.

font imatge flickr